LA BÍBLIA
Adam i Eva deLucas Cranach (1526) |
Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica
i desolada. Les tenebres cobrien la superfície de l'oceà, i l'Esperit de
Déu planava sobre les aigües.
Déu digué:
--Que existeixi la llum.
I la llum va existir.
Gènesi
_________________________________________________________
Torre de Babel en una imatge del segle XVII |
Ella: Que n'ets, de bell, estimat meu,
que n'ets, de fascinant!
Com verdeja el nostre llit!
Són de cedre les bigues de casa nostra,
el nostre sostre és de savina.
(...)
Ell: Com un lliri entre els cards
és la meva estimada entre les donzelles.
Càntic dels Càntics
__________________________________________________________
Enllaços d'interès
Bíblia de Gutenberg
__________________________________________________________________
Estiu, fa molta calor, com sempre, i vaig al xiringuito de la platja per dinar i per relaxar-me una mica.
________________________________________________________________________
______________________________________________________________________________
Taller de creació literària 1
El paradís perdut
__________________________________________________________________
La temptació i l'expulsió d'Adam i Eva, de Michelangelo (1508) __________________________________________________________________________ |
Un cafè sol.
Com cada dia, avui agafo el metro per anar a treballar,
de plaça Espanya a plaça Catalunya. Treballo a una cafeteria a prop de la
parada. Fa sol i avui hi ha molta vida al carrer. El metro va ple i vaig dret.
Davant meu hi ha una noia molt maca, amb el cabell llis i llarg, és d’estatura
normal i prima. Aparenta més o menys uns 20 anys, la meva edat. Revisa una
agenda i porta una motxilla, així que suposo que encara estudia. Ens mirem
mútuament, somriu i es gira tapant-se la cara amb el cabell
Cada dia puja al mateix vagó. Passen els dies i no sé res
més d’ella que la parada on baixa. Avui sec davant seu. Casualment, o no, es
deixa l’agenda. No trigo a aixecar-me i agafar-la. Les portes es tanquen i no
li puc tornar. Miro les dades i em guardo el seu telèfon: ”Per fi, per fi puc
contactar amb ella” Penso tot el dia, i no sé si trucar-la o no. Em fa
vergonya, però m’agrada, m’agrada molt. Decideixo trucar-la i la seva veu fa
que encara m’agradi més, és dolça i agradable. Tot parlant, em confessa que va
aprofitar que estava davant seu per deixar-se l’agenda. Ho va fer a propòsit...
Va confiar que l’agafaria i la trucaria. Finalitzant la conversa, li proposo
trobar-nos per donar-li l’agenda.
És dimarts i hem quedat a les escales de l’estació del metro.
Estic il·lusionat, però poc a poc la meva il·lusió va desapareixent. Havíem
quedat a les escales per anar a prendre un cafè a la meva cafeteria abans que
jo entrés a treballar. Passa mitja hora i no apareix ningú, per sort tinc el
seu número i la truco. Ningú contesta i vaig tirant a la cafeteria. Arribo
abans i em demano un cafè sol... Molt sol. Ara estic assegut i només tinc un
cafè i un número al que mai ningú tornarà a contestar.
Núria Muñoz
Octubre-2013
________________________________________________________________________________
Carpe diem
Avui, disset de juny, fa cinc anys que estic vivint una
vida que no vull, que estic farta de tenir por a fer o dir segons quines coses
perquè la vida, a vegades, es basa només en instants i això és el que realment
es viu de veritat. Sortia de casa a les 7’15h del matí cada dia per anar a
treballar. Agafava el metro a les 7’30h
i com sempre, pujava al tercer vagó perquè el número tres és el meu
preferit. Sempre portava un llibre o el diari per entretenir-me durant el
trajecte, però el que més em distreia era intercanviar intenses mirades amb el
noi que s’asseia sempre davant meu cada dia.
Jo baixava a Plaça Catalunya i ell seguia el trajecte.
Entrava a l’escola a treballar i després, tornava a casa. Tots els dies eren
iguals, menys els caps de setmana que quedava amb amigues. Passaven les
setmanes, cada dia el mateix: passejava de bon matí per l’antic Eixample fins
arribar a la parada. Els semàfors, els cotxes i tanta gent caminant m’
agobiaven. Per fi, arribava al meu paradís secret, el metro. Allà m’asseia i
mirava atentament el meu amor, assegut davant meu i somrient. Mentre el mirava
pensava a parlar-hi, però sempre havia estat una noia tímida i insegura. Va
passar una altra setmana, cada dia anava al metro amb més ànsia! Dos dies abans d’un dels pitjors dies de la
meva vida, a la nit, vaig pensar a començar a ser menys insegura de mi mateixa,
i vaig voler parlar al noi del metro. Al dia següent, al matí, com sempre, anava a la
parada del metro, amb el meu diari i amb nervis. Vaig entrar al metro i vaig
agafar seient i allà, davant meu, hi era ell. No em vaig atrevir a
parlar-hi... Al dia següent, ja anava amb el pensament de parlar-hi. Vaig sortir
de casa a les 7’15h i vaig entrar al metro, en el tercer vagó. El vagó estava
més buit que altres dies, jo buscava com boja el xicot del qui m’havia
enamorat, però ell no hi era i, per entretenir-me, vaig llegir el diari.
La primera notícia que vaig llegir va ser: “Accident al
metro de Barcelona”,
Sandra González
Octubre-2013
_________________________________________________________________________
20 de setembre
Estiu, fa molta calor, com sempre, i vaig al xiringuito de la platja per dinar i per relaxar-me una mica.
Aquell dia, quan estava
assegut a la taula agafant el refresc per endur-me-la a la boca, vaig veure
venir una noia amb el cabell ros i amb un somriure preciós per agafar un
refresc. M’agradaria anar darrere seu per parlar-hi, però no m’atreveixo. Vaig
pensar això. Vaig estar tota la tarda a la platja per veure aquell somriure
preciós. Quan la vaig veure recollint les coses, no m’he pogut contenir i vaig
começar a seguir-la. Ella va baixant pel metro, per agafar el bitllet, i se n’adona
que la segueixo. Quan em veu em somriu però ella segueix el seu destí, vull
seguir anant darrere seu però ja no puc, vaig agafar el metro per sortir a
fora, passejo per la rambla de Barcelona pensant en ella, en per què no li he
dit res, pensant en si me la podria trobar més. Vaig arribar a casa després de
tot el que em va succeir. Avui, després d’arribar del treball, vaig a la platja
per dinar, pensant en aquella noia. Quan arribo me la trobo asseguda a la taula
que sempre dino, com que no m’atreveixo a dir-li res em sento com si res. Ella
em somriu i jo també, ella em pregunta el meu nom, però jo no li responc perquè
estic emocionat de com una noia com ella pot fixar-se en algú com jo. Aquella
tarda va ser meravellosa, els dos ens ho vam passar molt bé. La nostra relació
era perfecte, va passar l’estiu i seguíem junts i jo no estava tranquil, ella
és una noia sense cap complex, el que deia la gent i el que en pensava d’ella
li era igual; en canvi, jo li dono molta importància.
20 de setembre. Quan arribo
de la feina la veig asseguda al menjador amb les maletes fetes i penso en el de
sempre. ‘’Què he fet malament?’’ No em surten les paraules i ella comença i em
diu que com ja ho sé, que no té cap complex, però que n’hi ha un de molt gran,
i em diu que està casada amb dos fills i que la nostra relació ja no hi és.
I em va passar el de sempre.
María Magdalena Paun
Octubre 2013
_ ________________________________________________________________________________
Com ballar una balada trista sense trencar-te per dins
Els seus cabells onejant al vent. La profunditat dels seus
ulls. La seva veu. El gust de poma encara ballava entre els meus llavis quan va
topar amb mi per primer cop. Suau, etèria, quasi inexistent. Un àngel meu.
Mirar-la als ulls era perdre’s en una balada trista d’aquelles que et regiren de dalt a baix. I
sents la necessitat de retenir-la entre els teus braços, arriscant-te a que es
fongui mentrestant. Va semblar-me veure una llum en la seva mirada, però potser
només era el reflex del fluorescent del metro, perquè havia plorat tant que els
tenia vidriosos permanentment. Ni la carrera, ni el lloguer. La meva única
preocupació va passar a ser que la mida de la seva cintura augmentés una mica
dia a dia. Però les ferides de les seves mans només eren la punta de l’iceberg
del que portava per dins. I els seus plors, encara que melòdics i embriagadors
com un poema dit a mitja veu, em trencaven el cor cada nit. Un dia dedicat a
ella era un dia més a prop de la meva perdició. Res no la satisfeia, res
engreixava el seu ànim, ni el seu pes. Creia que no podria suportar més temps
el trobar-me-la mossegant-se els dits amb la mirada perduda, com si la sang que
li brollava no li portés suficient dolor. Vaig decidir no suportar més les
seves excuses de criatura, i ara em passo la nit desvetllat, perquè no hi ha
plor que m’adormi, ni ulls tristos que em regirin l’estómac. Creia que seria la
meva salvació i només m’he trobat amb un paradís perdut.
Yáiza Sevillano
Octubre-2013
__________________________________________________________________________________
Un dia nou
Avui dia 21 d’abril del 2015, porto 17
dies a l’hospital. Tinc càncer de pulmó, i m’han de fer l’operació per
traspassar-me el pulmó d’una altra persona.
Per fi ha arribat
el dia, un dia de maig assolellat, calor que fa olor a estiu; estic nerviós i
la meva noia acaba d’arribar. Ara que ja estic a punt de posar-me bé recordo el
dia que m’anaven a dir que tenia càncer. Acabava de sortir de casa, tenia
treball, cotxe i una xicota, és a dir, el paradís. Estava esperant al metro
quan vaig sentir un dolor molt fort. El metro de Barcelona en aquella hora està
més ple de gent que el primer dia de rebaixes. Vaig trucar a la meva xicota, ja
que ella és la que porta el meu cotxe, i en va portar ràpidament a l’hospital.
Vaig esperar a la sala d’espera durant dues hores. Vaig entrar a una sala tota
fosca i per un altaveu en va dir que m’estirés. Tenia una màquina a sobre que
es movia d’un costat al altre. Als 15 minuts va entrar un metge amb cara de
pocs amics i en va dir la dramàtica notícia, no m’ho podia creure, jo tenin
càncer, això per mi només existia a la televisió
Ara ja han passat
dos mesos des d’aquell dia. Estic de camí a la sala d’operacions, arriba el
moment del comiat i llavor en dono la volta i miro la meva xicota, i en el seus
ulls veig el paradís, el tornaré a trobar...?
Carlos Peña
Octubre-2013
_ ________________________________________________________________________________
Somnis perduts
El sol entra entre les
cortines i m’ impacta a la cara; els meus ulls s’ entreobren. M’ aixeco i els
acabo d’ obrir perquè la llum s’apoderi de l’habitació, i com cada matí, em
quedo uns minuts observant el paradís que tinc davant. La Sagrada Família és al
meu davant, i tota Barcelona desprèn vida.
De cop, m’ adono del
fet que el llit és buit i corro cap a la cuina, i com cada matí, allà està.
Assegut de costat, m’ espera per esmorzar amb un somriure, i el meu món es
tranquil·litza i funciona millor que mai. Observo el meu voltant, els telenotícies
del matí, unes quantes partitures escampades per la taula, el quadre de Nova
Zelanda, un parell de saxofons i de guitarres, i el nostre guardià de la casa
que s’estira damunt del sofà. No necessitem res més, som feliços.
M’ apropo a la fruita
tallada en un plat, i de cop, sento que el cap em dóna voltes. Tot s’està apagant,
i els meus ulls, en contra de la meva voluntat, es tanquen. Deu segons després
aconsegueixo despertar, però el meu cap no es situa. Em trobo de peu, envoltada
de gent i agafada a una barra metàl·lica, i ja ho entenc tot. Estic al metro de
les vuit del matí en direcció a Universitat. M’ he adormit només entrar. I
sense saber per què, he tornat a veure aquell futur amb ell, un desconegut que
no he vist mai. Baixo a la meva parada, i sento que de l’exterior ve el so d’
una sirena d’ ambulància. Pujo per les escales a pas ràpid, i em trobo amb un
grup de gent formant un cercle: l’ambulància, uns quants metges i infermeres, i
persones que pregunten per pura curiositat.
Arribo tard, però sento
la necessitat d’apropar-me, que els meus ulls vegin qui hi ha allà al mig. M’hi
abraono, i quan el meu cos aconsegueix ser a primera fila, se’m para el cor i
em quedo blanca. Rodejat per metges, em mira i somriu, tirat al terra amb una
guitarra al costat. El posen en un llit i el dirigeixen cap a l’ambulància.
Estan a punt de tancar, però de dins meu surt un crit demanant que m’esperin, i
sense saber per què ni què passarà, entro amb ell.
Marta García
Octubre-2013
________________________________________________________________________________________________
Un dia nou
Avui dia 21 d’abril del 2015, porto 17
dies a l’hospital. Tinc càncer de pulmó, i m’han de fer l’operació per
traspassar-me el pulmó d’una altra persona.
Per fi ha arribat
el dia, un dia de maig assolellat, calor que fa olor a estiu; estic nerviós i
la meva noia acaba d’arribar. Ara que ja estic a punt de posar-me bé recordo el
dia que m’anaven a dir que tenia càncer. Acabava de sortir de casa, tenia
treball, cotxe i una xicota, és a dir, el paradís. Estava esperant al metro
quan vaig sentir un dolor molt fort. El metro de Barcelona en aquella hora està
més ple de gent que el primer dia de rebaixes. Vaig trucar a la meva xicota, ja
que ella és la que porta el meu cotxe, i en va portar ràpidament a l’hospital.
Vaig esperar a la sala d’espera durant dues hores. Vaig entrar a una sala tota
fosca i per un altaveu en va dir que m’estirés. Tenia una màquina a sobre que
es movia d’un costat al altre. Als 15 minuts va entrar un metge amb cara de
pocs amics i en va dir la dramàtica notícia, no m’ho podia creure, jo tenin
càncer, això per mi només existia a la televisió
Ara ja han passat
dos mesos des d’aquell dia. Estic de camí a la sala d’operacions, arriba el
moment del comiat i llavor en dono la volta i miro la meva xicota, i en el seus
ulls veig el paradís, el tornaré a trobar...?
Carlos Peña
Octubre-2013
_ ________________________________________________________________________________
Somnis perduts
Somnis perduts
El sol entra entre les
cortines i m’ impacta a la cara; els meus ulls s’ entreobren. M’ aixeco i els
acabo d’ obrir perquè la llum s’apoderi de l’habitació, i com cada matí, em
quedo uns minuts observant el paradís que tinc davant. La Sagrada Família és al
meu davant, i tota Barcelona desprèn vida.
De cop, m’ adono del
fet que el llit és buit i corro cap a la cuina, i com cada matí, allà està.
Assegut de costat, m’ espera per esmorzar amb un somriure, i el meu món es
tranquil·litza i funciona millor que mai. Observo el meu voltant, els telenotícies
del matí, unes quantes partitures escampades per la taula, el quadre de Nova
Zelanda, un parell de saxofons i de guitarres, i el nostre guardià de la casa
que s’estira damunt del sofà. No necessitem res més, som feliços.
M’ apropo a la fruita
tallada en un plat, i de cop, sento que el cap em dóna voltes. Tot s’està apagant,
i els meus ulls, en contra de la meva voluntat, es tanquen. Deu segons després
aconsegueixo despertar, però el meu cap no es situa. Em trobo de peu, envoltada
de gent i agafada a una barra metàl·lica, i ja ho entenc tot. Estic al metro de
les vuit del matí en direcció a Universitat. M’ he adormit només entrar. I
sense saber per què, he tornat a veure aquell futur amb ell, un desconegut que
no he vist mai. Baixo a la meva parada, i sento que de l’exterior ve el so d’
una sirena d’ ambulància. Pujo per les escales a pas ràpid, i em trobo amb un
grup de gent formant un cercle: l’ambulància, uns quants metges i infermeres, i
persones que pregunten per pura curiositat.
Arribo tard, però sento
la necessitat d’apropar-me, que els meus ulls vegin qui hi ha allà al mig. M’hi
abraono, i quan el meu cos aconsegueix ser a primera fila, se’m para el cor i
em quedo blanca. Rodejat per metges, em mira i somriu, tirat al terra amb una
guitarra al costat. El posen en un llit i el dirigeixen cap a l’ambulància.
Estan a punt de tancar, però de dins meu surt un crit demanant que m’esperin, i
sense saber per què ni què passarà, entro amb ell.
Marta García
Octubre-2013
________________________________________________________________________________________________
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada